divendres, 30 de gener del 2009

ESCRIURE EL PAÍS


DE BUENOS AIRES A LA MARINA

Escriure un conte i veure'l publicat en un mitjà de comunicació tan important com "El País" és ben satifactori, però si endemés tens l'oportunitat de llegir-lo en públic i poder intercanviar opinions sobre el tema tractat, la teua obra o la literatura en general, és una experiència meravellosa i enriquidora.
Dijous 18 a la vesprada, vaig passar una vetllada ben agradable a la Seu Universitària de la Ciutat d'Alacant en companyia dels professors Josep Mª Baldaquí, Mª Àngels Francés, Anna Esteve, alguns amics i amigues que hi viuen a la ciutat i naturalment les persones que van assistir. Divendres 19, l'activitat es va repetir a la facultat on vaig poder conversar amb alumnes interessats en el món de les lletres, l'educació i la comunicació. Gràcies a tothom per l'interés mostrat i en especial als organitzadors: el diari "El País" i l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (Accedir al conte). Dossier premsa ua  Presentació de Josep Mª Baldaquí
Pepa Guardiola

UNA LLAR EN EL MÓN.

FITXA:
Títol :Una llar en el món.
Subtítol o definició:Històries de joves de tot el món.
Lloc d’edició:Alzira - València
Editor/…:Bromera
Any:2001
Col·lecció editorial/núm.:Espurna/Bromera núm.53
ISBN/DL:84-7660-587-0 / Dipòsit Legal:B-3686-2001
Format/ nº pàgs:Edc. de butxaca, 13x 21 / 171pàgs.
Gènere:Novel·la Juvenil. Subgènere:Aventures i viatges.
Portada: Enric Solbes.

RESSENYES






DE QUÈ VA LA HISTÒRIA:
Lluïsa se’n va a viure a un poble aïllat per tractar de superar la mort de dues amigues. L’amistat amb un nou veí, un jove vitalista i compromès, contribueix a la seua recuperació. Genís, que ha col.laborat en diverses ONG, comparteix amb ella històries solidàries de les què ha estat testimoni en els seus nombrosos viatges com a cooperador. Així, Lluïsa coneixerà les vivències de Nanja, Maties, Mohamed, Kammu, Jadad i Dula, sis personatges de països llunyans que li descobreixen que la fam, les guerres, l’opressió, la immigració i la misèria són reals i continuen existint en bona part del món.
PER A OBRIR ULLS:

De sobte, la nit festiva d’abril s’esquinçà. Un estrèpit la commogué des de l’asfalt humit fins els neons resplendents de les terrasses. Era el soroll angoixós d’unes rodes relliscant sense control, el gemec d’un motor incapaç d’aturar-se a temps, el xoc contra l’obstacle impertinent que s’interposà en el rumb perdut d’un vehicle.
“Algú ha acabat el viatge abans d’hora”, vaig comentar impressionada, al meu company Enric, mentre deixava el got de tònica a la tauleta i m’abocava a la balconada del bar, repenjada sobre la carretera, per saber que havia sigut. El mateix fanal que trencà la cursa desenfrenada de la moto enllumenava l’escena de l’accident. No vaig distingir bé els cossos tirats, però el calfred que em commogué de cap a peus fou una clara intuïció que les dues persones que jeien immòbils tenien molt a veure amb mi. Vaig restar paralitzada uns minuts, tan paralitzada com aquells dos cossos estesos, sense poder pensar, sense voler donar crèdit a l’evidència que em mostraven els crits llançats pels tres joves, amics meus, baixats del cotxe que instants abans competia amb la moto.
Quan les sirenes inquietes de les ambulàncies creuaren l’aire de la discoteca i per una mil·lèsima de segon dominaren sobre les estridències musicals, vaig reaccionar. “ Són Carme i Quica! són elles!”, fou el clam que se m’escapà de la gola, alhora que corria a buscar-les. Vaig arribar just al moment que tancaven la porteta d’una de les ambulàncies i en l’altra introduïen la llitera tapada amb una manta tacada de vermell. Per les cares dels infermers vaig comprendre que l’accident era molt greu. “Per què?” fou la pregunta que vaig fer aleshores. “Per què?” és la pregunta que m’he repetit durant molt de temps. I sempre he trobat respostes imprecises: “ Si Quica no haguera proposat aquella cursa, si no haguera conduït Carme, si jo haguera acceptat dur la moto, si la carretera no haguera estat mullada per la pluja, si no haguérem eixit aquella nit...” . Si alguna d’aquestes situacions no haguera ocorregut, potser ara continuaríem les tres juntes i jo no haguera patit tantes penalitats com m’han assaltat en el darrer any i mig.


dijous, 29 de gener del 2009

COLLIDORS DE NEU


FITXA.Títol: Collidors de neu
Lloc d’edició:Madrid
Editor/….Santillana, S.A. i Voramar, S.A.
Any:1.995
Col·lecció editorial/núm.:Alfaguara/Voramar
ISBN/DL:84-204-51-66-5 / 84-8194-047-X / DL M.6.049-1995
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 13x21 / 138 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Històric
Premis rebuts per l’obra:Premi de Literatura Infantil i Juvenil Mediterráneo 1994

DE QUÈ VA L’OBRA.
Avui només podem observar les runes enfonsades de les caves de gel. Però cent anys arrere, a la comarca de la Marina Alta, una família de nevaters va viure un fum d’aventures per poder utilitzar i conservar la seua. Una estafa, un plet entre terratinents i campussers, la guerra de Cuba, l’assassinat d’un cacic a Dénia, la muntanya, la mar, la distància...marquen la vida d’Amadeu, Joan, Agnès, Marta, Toni... uns joves sensibles, coratjosos i valents als qui els espetecs finals de les guerres de les colònies d’ultramar, i el ressò que produïren, commogueren profundament obligant-los a canviar.

PER A OBRIR BOCA
CAPITOL I ( Fragment)
L'home fugia emparat per les ombres que omplien la foscor de façanes i voreres. Acabava de girar la cantonada del carrer Pont per les drassanes, tot dirigint-se directament cap a l'escollera, quan la parella de carrabiners ja enfilava el mateix carrer per la banda de dalt.
Al port, el fugitiu, es protegia de qualsevol destorb inoportú entre les barques que descansaven fora l'ancó. En entrar dins l'aigua, sentí que li estiraven un camal. Era el gos del vigilant que l'havia seguit. Li rascà el clatell i li féu senyal de silenci. L'animal obeí, coneixia l'home i es quedà mirant els seus tragins. L'escàpol deslliurà el llibant que mantenia pres el llaüt al moll i botà dins la petita nau. Confiava que els seus perseguidors el buscarien de primer per altres llocs i tardarien a venir i comprovar que la barca no hi era. Desplegà la vela i tesà les sogues, afermà un peu a popa i s'empentà amb l'altre per separar-se de l'espigó. Un suau moviment sacsejà la barqueta i la desplaçà amb força mar endins.

Amadeu Trilles, jove nevater de Laguar, s'assabentà de la fugida de Joan Llorens en anar de matí al port a deixar-hi la càrrega de neu acostumada. S'encaminà al lloc on l'amic nugava el llaüt i, en no veure'l, preguntà als pescadors.
-No ha arribat encara Joan ? On ha anat a pescar avui.
-No ho sabem -va contestar un d’ells sense valor per contar al xicot la veritat-. Deu estar a punt d'arribar.
-Esperem que no tardarà. Sembla que va a girar-se mal oratge - assenyalà preocupat Amadeu.
El llevant començava a bufar arrossegant al seu darrere nuvolam i onades que auguraven una violenta tempesta de finals d'agost.
Dos carrabiners s'aplegaren al costat del nevater que guaitava inquiet la mar.
-Et diuen Amadeu Trilles?
-Sí senyor, què em volen? -digué el jove esbalaït.
-Coneixes Joan Llorens?
-Sí senyor -assentí de nou-. Li ha passat alguna cosa? Ha naufragat?
El desassossec del jove anava en augment.
- No, no ha naufragat. El busquem per l’assassinat de Màrius Genover. Ha fugit amb el seu llaüt. En saps res, d'ell?
Amadeu empal.lidí. Una tremolor li recorregué el cos de cap a peus. No podia ser. Com anava Joan a matar ningú? Una cosa era tenir mal geni i ser fort de caràcter i altra, ben diferent, llevar la vida a una persona.
-Què volen que sàpiga? -parlà a la fi-. Ens veiem sempre ací al port. M'ajuda a descarregar. Es un bon amic. Està molt preocupat amb el plet contra els terratinents, però mai no se li hagués acudit assassinar en Màrius. No pot haver sigut ell.
Els carrabiners observaren el desconcert del jove i comprengueren que podien traure-li ben poc. Feren mitja volta i anaren a indagar per un altre costat.
Amadeu Trilles restà angoixat. Es recolzà una estona a la roda del carro per reprendre les forces que li fallaven i, després, comencà a descarregar el gel sense reclamar l'ajuda de ningú. Mentre acomplia el treball rutinari cavil.lava en tot allò que havia succeït aquells darrers dies.
(...)
CAPITOL VIII (fragment)
Nevava.
La capa fosca de la nit s’esfilagarsava en flocs de neu que queien suaus sobre les terres altes de la Vall de Laguar. Les runes de la serra del Penyó es cobrien d'enlluït inconsistent que amagava el pedregam, com si els esperits dels manobres que edificaren el castell volgueren rememorar temps de major glòria. Muntanyes i camps rebien calmosos els cristalls d'aigua, portadors de fecunditat valuosa. Els poblets de Campell, Fleix i Benimaurell jeien endormiscats, esperant que l'albada els mostrara la seua imatge renovada i neta.
La primera nevada transformava l'aspecte de la vall i assenyalava, per als seus moradors, l'inici d'una temporada plena de promeses. Hom l'esperava amb deler. L'any nou s'havia abillat amb un oratge primaveral i el mes de gener no havia renunciat a la càlidesa del sol. Desorientada, la natura obligà a florir els ametlers i les rames ennegrides es cobriren de blanc rosat, pressudes a mudar-se per vestimentes verdes. Homes i dones temeren que l'hivern trabucara els fruits, però a la fi, els camps despertaren l'enveja de muntanyes i cel, i els feren conjurar-se per promoure núvols carregats de neu.
-Desperta Amadeu, aquesta nit ha nevat.
La veu relliscà tèbia sobre el coixí, s'introduí per les oïdes fins
als somnis del jove i actuà com un ressort que el féu abandonar
automàticament el llit.
-Ha nevat! Aquesta nit ha nevat!
Els crits retrunyiren per tota la casa despertant els germans menuts. Llençols i flassades rodaren a terra mentre els peus descalços aixafaven el sòl sense por a la fredor.
Els xiquets s'abocaren als finestrals. Un tel de baf cobria els vidres i a la cantonera es distingien els borrallons de neu acumulats al recer dels ampits. Esborrada l'opacitat dels vidres, per l'espai net s'albirà la blancor del carrer. Les teulades cobertes competien amb la calç de les façanes. L'empedrat havia desaparegut sota el mantell gelat; finestres, balcons i portes oferien els llindars difuminats per un rosari de perles, i la foscor, que s'endevinava al seu darrere, contrastava amb el color que dominava per tot arreu, el blanc.
Un cor variat de veus omplí la casa i el goig es convertí en sorollosa alegria i rialles de plaer.
-Ha nevat, ja ha nevat!
-Amadeu obri'ns la finestra -demanaren els infants.
El jove, complaent, baixà el forrellat i separà les ventalles. Un vent tallant li rebolicà els rínxols bruns que li fregaven el front. Agafà un bon grapat de neu i mullà les cares dels germans. L'hivern els beneïa.
(...)

dimecres, 28 de gener del 2009

EL TALISMÀ DEL TEMPS


FITXA. Títol:El talismà del temps
Lloc d’edició:València /Barcelona
Editor/…:Edicions del Bullent, S.L.
Any:1ª. Edició 1994, 2ª. Edició 1.995, 3ª. Edició 1998.
Col·lecció editorial/núm.:Esplai /3
ISBN/DL:84-86390-73-7 / V-3392-1994 /V-4061-1995/ B-7.745-1998
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 13x19 / 169 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Històric
Il·lustracions (de):Xus Hernandis. Coberta i portada de Miquel Molla
Bibliografia crítica selecta.:CLIJ n. 84 juny 96
Premis rebuts per l’obra:Finalista Premi Enric Valor 1993. Premi Samaruc 1995
BAIXA'T LES PROPOSTES DIDÀCTIQUES.

DE QUÈ VA L’OBRA.

La troballa d’un talismà perdut 2.000 anys abans desperta els fets dormits i revoluciona un grup d’estudiants d’arqueologia, que passen uns dies a un campament de treball netejant les tombes de la necròpolis d’una antiga factoria romana. Henedina, la protagonista del present, es veu compromesa, mitjançant uns successos estranys, a ajudar Flavi el protagonista del passat, que degut a un conjur està obligat a vagar pel temps fins acomplir la missió que se li va encomanar.

PER A OBRIR BOCA…
14.-EL CONJUR (Fragment)
El cel havia ennegrit, milers d'esteles socorrien la llum malmesa enfrontant-se a l'obscuritat, preparant el camí de la lluna tardana, animant-la a aixecar-se de l'horitzó mariner.
Eutropi guaitava el ponent. La gran muntanya-home s'ocultava en les tenebres, avergonyida de no poder delatar el que sabia.
Foscor i silenci.
Un mussol aücà a la llunyania. Després, de nou el silenci.
L’encarregat de la factoria recelava la sort del fill.
-S'ha perdut tot -sospirà una figura al seu costat-. Solament amb un nou temps podem tindre possibilitat de salvar-nos.
Era l’auguri qui així parlava. Eutropi entengué les primeres paraules, però les darreres sabia que només podien tenir sentit per a una endevinadora.
-Què has esbrinat en el cant del mussol? - preguntà l'encarregat.
L'àugur callà un moment, contenint la resposta que li havia donat l'ocell nocturn, era dolent haver d'avançar les males notícies quan res no s'hi podia fer, quan, com ara, la fatalitat es complia sense cap oportunitat d'esmenar-la. Finalment parlà.
-No em demanes que la meua llengua descobresca el que la terra ja oculta. El teu fill Flavi no pot tornar. Implora pietat a l'amo per als teus i deixa que descarregue la seua ira sobre tu. Digues que ets culpable, menteix, declara que ets el lladre, que la nit passada mogut per la desesperació li robares el talismà. Digues que el guardares en una urna i la segellares, després la dugueres mar endins i la tirares al fons, on homes i peixos no arriben, on romandrà intacta per segles. Serà l'única forma de tranquil·litzar-lo, de salvar el poblat i que alhora ens salvem tots. Decideix-te.
En acabar de parlar, l'àugur s'allunyà sense esperar resposta, confiava en la força i persuasió de la seua paraula.
Eutropi no esguardà més el ponent. La llum de la lluna dibuixava ja la silueta de les muntanyes i emblanquinava el cel. Ningú no havia de venir. Tot era solitari. El poblat es refugiava en la tenebra, temerós dels fets que esdevindrien a l'endemà i que ja havien començat.
L'home es dirigí a la vora de la mar, al final del cementeri on descansaven els seus avantpassats.
Les ones rompien suaus contra el mur de roca que protegia les tombes, el poblat i la factoria. Rocam punxegut que quan era infant li arrapava els peus descalços mentre ell li furtava les pegellides enganxades, els crancs atrapats entre les basses, els eriçons que hi niaven, les flors fermes que l'adornaven o el crespinell que hi arrelava. L'encarregat de la factoria plorà pel seu fill a la vora de la mar. Plorà per ell mateixa. Plorà de pena i de ràbia. Per què havia de donar la vida per un talismà? Quina superstició atorgava força a una simple joia? Quin poder adquirien uns homes sobre els altres per a fer-los amos? Es rebel·lava contra aquells principis, contra les lleis que el desprotegien i desemparaven. Mai no havia robat, ni enganyat ni maltractat ningú, havia administrat la hisenda de l'amo com si fos pròpia, i ara havia de mentir i morir injustament.
Calmat el plany, la ràbia el féu cridar dirigint-se a les tombes del cementeri.
-A vosaltres, fosses excavades en la pedra, us conjure! A les despulles que guardeu i guardareu! Al temps que ha passat i ha de passar! A tu esperit del meu fill! Us conjure i reclame justícia digna!
(...)

15. EL RESCAT (Fragment)
(...)
Deixaren el cotxe arrambat a la carretera, on començava l'entrada dels xiprers i recorregueren la resta del camí fregant al tronc dels arbres. Una tènue lluna pertorbava les ombres de la nit.
-No deus voler que entrem per la porta. Aquell gos de fusta que dius que hi ha pot haver-se tornat de carn -mormolà Gúria en arribar a la casa.
-Calla! no és moment per a fer gràcies.
-Gràcies les que em fas tu a mi. Estic que em muir de l'esglai.
Vorejaren l'edifici pel jardí fins a la façana de l'estudi. Un pi de tronc esvelt s'enfilava cap al cel i tocava la terrassa del pis superior.
-Espera'm ací i em fas llum amb la llanterna mentre puge -digué Henedina.
-Si tens problemes dalt, xiula i fugiré corrent.
-Que valenta, quina ajuda!
-Promet no parar fins a cridar la policia -Gúria tremolava com un flam.
Henedina respirà fondo i es preparà a grimpar pel tronc. Escalar pins no era precisament la seua especialitat i aquell en tenia bon tros per a practicar. Tanmateix, se sentia amb força per a superar qualsevol tipus d'obstacle i sabia com eren de perillosos els que podia trobar dins la casa. Solament tenia una preocupació, no trobar l'amagatall on era ocult el talismà.
Ascendí pel tronc amb dubtosa estabilitat, recolzant els peus als trossos de branca tallada, clavant les ungles a l’escorça del pi, arrapant-lo sense misericòrdia. Gúria es tapava la boca perquè no se li escapara cap crit. En arribar dalt, Henedina estirà una cama i assegurà el peu a la volada de la terrassa, El tronc n’estava separat a penes uns pams. Després allargà el braç fins subjectar-se a la vora de la barana. Gúria, des de baix, la mirava consternada. Semblava una aspa humana creuada entre l'arbre i l'edifici. Henedina refermà el peu i la mà que recolzava en la casa, confiava que les pedres del mur foren sòlides i suportaren el seu pes. Es decidí, separà primer el braç del pi i girant el cos en equilibri totalment inestable s'agafà amb força, tot seguit separà el peu del tronc i el col·locà a la volada, féu un salt i entrà. Ja estava a sòl segur. Gúria sospirà amb gana, apagà la llanterna i esperà.
La terrassa estava plena de pinassa, que cruixí sota els peus d'Henedina. Entre les ombres que es dibuixaven sobre la façana, distingí una finestra entreoberta, l'empentà i comprovà que estava calçada per dins amb un ferro. El va moure amb els dits fins que el despassà de l'anella on s'enganxava, obrí i entrà.
La casa estava silenciosa. No es veia cap resplendor. L'arriscada universitària encengué la llanterna i passà la llum per l'habitació. On podia ser el talismà? (…)

dissabte, 24 de gener del 2009

ULLS DE LA NEREIDA


FITXA: Títol: El ulls de la nereida
Lloc d’edició:Barcelona
Editor/…:Ed.Cat.edebé 2000
Any 1a edició:2000. 2a edició:marjal-grup edebé, València, 2006, ISBN 84-8348-012-3
Col.lecció editorial/núm. Tucan, 80
ISBN/DL:84-236-5505-9/B.11157-2001
Gènere. Novel.la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il.lustracions (de):Manuel Ortega
Nivell:A partir de 9 anys

DE QUÈ VA LA COSA.
Cinta va a passar les vacances de Pasqua a la menuda illa de Tabarca, on son pare treballa com a biòleg.
Només entrar al portet, la filla del biòleg considerà que el lloc on anava a viure no era més que un bonsai d'illa. La visitaria en un dia, i en dos coneixeria tot el que hi havia per conèixer. No obstant això, el primer contacte amb terra va ser inesperat..., com un presagi del que hi trobaria.

UN CONSELL DEL PROFESSOR JOSEP M. BALDAQUÍ
"Si alguna vegada heu estat a Tabarca, a l’Illa, amb majúscula, com diuen els seus habitants, llegiu Els ulls de la nereida. I si no hi heu anat mai, llegiu també aquesta novel·la i no tindreu un altre remei que anar-hi. Els ulls de la nereida té, amb majúscula, la característica principal que distingeix la millor literatura infantil: la poden llegir, i agrada, els xiquets i les xiquetes des dels 9 als 90 anys. La història d’amistat entre Cinta i el seu amic Martinet, narrada amb un llenguatge senzill i emotiu, és una lectura que mai no oblidareu i, quan visitareu l’illa a partir d’ara la veureu amb uns ulls diferents."

UNA INVITACIÓ A EMBARCAR-SE EN EL LLIBRE.
CAPÍTOL 1. L'illa
En una illa!
En una illa menuda! Tan menuda que el barri on vivia no hi cabria sense que l’aigua salada envaïra alguns carrers.
En una illa plana! Tan plana que semblava la sandàlia d’un gegant abandonada dins la mar.
En una illa menuda i plana treballava ara son pare i, pel que deia, estava decidit a establir-se per sempre.
Cinta residia amb sa mare a la ciutat i passava uns caps de setmana i la meitat de les vacances amb son pare. El pare de Cinta era biòleg, que és com ser metge de la natura. Unes vegades cuidava un bosc malalt; d'altres una muntanya cremada; després atenia un llac sec o un riu contaminat. Viatjava sovint i romania poc temps al mateix lloc. Per això, al llarg dels tres últims anys, d’ençà que son pare i sa mare s’havien separat, la xiqueta havia viscut a la muntanya, a la costa, a la ciutat, al camp i ara, seguint els tràfecs del biòleg, aplegava el moment d’anar a una illa menuda i plana .
A Cinta no li importaven els canvis de casa, s'hi havia acostumat i li treia gust al fet de mudar-se de poble i tractar amb veïns diferents. A més a més, com era xerraire, juganera, amable, agradosa i simpàtica, allí on anava feia bona cosa d’amics i d’amigues.
Tanmateix aquestes vacances de Pasqua no tenia esperances d’augmentar les amistats, i menys de la seua edat. No hi ha massa infants a una illa diminuta com un covenet. Son pare per animar-la li prometé recórrer junts les coves, galeries i passadissos soterranis que foradaven l’illa, ensenyar-li a nadar sota l’aigua amb botelles d’oxigen, visitar el far, dur-la a la reserva marina, mostrar-li les muralles antigues i deixar que es banyara en qualsevol cala. I si malgrat tot s’avorria, a l’estiu no calia que vinguera, podia quedar-se amb la mare.
Amb el sol ben crescut embarcava Cinta al port d’Alacant, son pare i un mariner havien vingut a buscar-la en una llanxa.
Era una travessia curta i l’illa aparegué prompte surant sobre la mar com el llom d’una balena blanca. A mesura que s’apropaven la silueta creixia lentament.
Quan entraven al portet de Tabarca, la filla del biòleg considerà que el lloc on anava a viure no era més que un bonsai d’illa, la visitaria en un dia i en dos coneixeria tot el que havia per conèixer.
Però el primer contacte amb terra fou inesperat. En saltar al moll sentí pessigolles als peus i a les cames, com si la sacsaren.
-Pare, aquesta illa es mou, està viva! -cridà esglaiada.

TRES TITELLES EMBRUIXATS

FITXA.Títol:Tres titelles embruixats.
Lloc d’edició:Barcelona
Editor/…:Editorial Cruïlla
Any:primera edició 2000, cinquena edició 2006
Col.lecció editorial/núm.:Vaixell de vapor, 107
ISBN/DL:84-8286-979-5 / M-26.719-2006
Gènere:Novel.la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il.lustracions (de):Miquel Àngel Giner i Bou
Nivell:A partir de 9 anys

DE QUÈ VA LA HISTÒRIA.
Sílvia se'n va de casa perquè una companya d'escola li fa creure que son pare i sa mare adoptius la deixaran d'estimar quan nasca la seva germana. Sílvia vol trobar una altra família, però acaba ajuntant-se amb un xiquet titellaire i una xiqueta poeta, que també necessiten qui els estime i els aixoplugue a casa.

PER OBRIR LA GANA
Capítol II
En eixir de casa Sílvia amagà la motxilla al portal i corregué a buscar a Gusti que l’esperava com sempre al canto, per anar junts a l’autobús.
-Va, que fem tard! -exclamà l’amic en veure-la.
-Avui no vaig a escola -es disculpà Sílvia-, he d’acompanyar la mare a comprar, digues-li-ho a la mestra.
El company cregué la mentida i se n’anà a l’autobús. La xiqueta féu com si tornara a casa, però en arribar al portal es carregà la motxilla i marxà per un carrer diferent.
Caminà cap a l’altre costat de la ciutat sense seguir un rumb fix, no tenia preferència per cap barri especial, l’únic que li interessava era que allí on parara no la coneguera ningú. . Quan cregué que ja s’havia allunyat prou s’animà a triar casa. Malauradament en observar el barri on havia aplegat comprovà que les voreres estaven trencades, no s’hi veien arbres ni jardins, els edificis eren alts i desbaratats i els pisos s’endevinaven menuts, amb cabuda per a poques persones. Es notava que hi vivia gent pobra, seria difícil que l’acceptaren així com així, segur que estaven ben estrets i no tenien lloc per a ella, a més a més, posada a triar per què no buscar un barri més bonic?
Pensat i fet, pegà la volta i es dirigí cap al centre de la ciutat on les cases eren grans i els carrers estaven nets i arreglats. Després de caminar una altra bona estona aplegà a la plaça principal. Esguardà les façanes i comprovà que no s’havia enganyat, les famílies devien viure ben amples, segur que hi havia lloc per a ella i algú l’acceptava. Havia arribat el moment de triar casa.
Però, a hores d’ara no sabia per on començar, ni com. No s’atrevia trucar a qualsevol porta, ves a saber qui li eixiria, i li feia molta vergonya dir allò que havia pensat: “Vol vostè una xiqueta?”, com si les xiquetes es regalaren pel carrer. Segué a un banc a esperar que se li llevara la poriguera que estava entrant-li i, aleshores, va veure un gosset que corria d’una costat a l’altre.
-S’ha perdut o l’amo l’ha abandonat -mormolà Sílvia- el vigilaré i aprendre com fa per trobar qui el vulga.

ELS GRUMETS DEL CAP NEGRE


FITXA. Títol:Els grumets del cap Negre
Subtítol o definició: Aventures a la Marina Alta
Lloc d’edició: Alaquàs - València
Editor/…:Abril Edicions
Any:1.998
Col·lecció editorial/núm.:A Colp de Pedal- Abril Edicions / núm. 3
ISBN/DL:84-923712-1-8 / Dipòsit Legal: V-1491-1998
Format/ nº pàgs:Edc. de butxaca, 14x 21 / 92pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Aventures i viatges.
Il·lustracions (de):Robert Amoraga
Bibliografia crítica selecta :El País, Comunitat Valenciana, CLIJ - setembre 1.998

DE QUÈ VA L’AVENTURA.
La colla a "Colp de pedal", que es dedica a fer excursions pel país en bicicleta, passa uns quants dies a la Marina Alta. Martí organitza una excursió especial i els ciclistes, convertits en grumets, acaben enrolats en una aventura molt perillosa. Una dona que no sap quan dura un quart d’hora, el patró i la tripulació del Cap Negre, pescadors furtius, falsos geòlegs … són els personatges amb els qui els nostres amics i amigues recorren la comarca per terra i per mar.
PER A OBRIR BOCA.
CAPITOL III. RUMB A XALOC.

A les cinc de la matinada, bregant contra la son igual que l’albada brega contra la nit, els cinc amics de la colla "A Colp de pedal" saltaven la borda del Cap Negre. Tomeu, com a patró, els donà la benvinguda, els desitjà una bona travessia, els presentà la tripulació, i els assabentà de les normes mínimes a seguir en un vaixell que, poc dalt o baix, podien resumir-se en que sempre s’ha de fer cas al capità, es a dir a ell, i especialment en cas de perill.
-Tanmateix, espere que no tinguem cap problema- conclogué Tomeu- I ara Maties, el cuiner, us acompanyarà baix a deixar les motxilles i us mostrarà l’embarcació.
- Seguiu-me grumets. Però no penseu que hi ha massa a veure, aquesta és una barca de palangre, no un transatlàntic -digué amb sorna Maties, un pescador baixet, panxut i amb el nas molsut com les botifarres de mar.
El gos Ulisses somicava arrupit als braços de Puig, allò d’embarcar-se no li complaïa ni miqueta.
Baixaren a les entranyes de la nau. A un costat hi havia la bodega amb una càmara de gel. A l’altre costat el ranxo, una petita cuina, un servei amb dutxa i dues cabines amb lliteres estretes. El cuiner els mostrà la que havien d’ocupar.
Damunt d’una de les lliteres hi dormia un gat, Marruc, la mascota del Cap Negre. L’animal, en veure envaïda la seua intimitat, s’aixecà i estufà els pels. Ulisses olorà el gat, deixà de somicar i plantà les orelles. A Marruc no li agradà veure el ca i li pegà un bufet. Tota una humiliació per al gos que s’oblidà de recels cap a les barques, es deslliurà dels braços de Puig i corregué a mostrar-li al mixo mariner com les gastaven els Ulisses de la seua raça. Però Marruc jugava la partida en terreny propi i s’esvaí darrere uns sacs. Ulisses s’envalentí en veure’l com fugia, li lladrà una estona i després acudí ufanós als crits de Puig que el renyava.
Quan tornaren a coberta, Tomeu i Jaume, el motorista, engegaven el motor. Un soroll fosc féu vibrar la nau. El Cap Negre cobrava vida.
Quico, un jove pescador, deslliurà els caps de la manegueta; amb moviment suau la barca se separà de la riba i començà a salpar buscant la bocana del port. Els cinc nous tripulants s’abocaren a proa per seguir millor les maniobres d’eixida.
En quedar el port a popa el sol madurava ja la línia de l’horitzó. La mar era de llima, el cel de taronja i el Cap Negre una closca d’ametlla que guarda la llavor.
Navegaren lleugers mar endins, cap al sud-est, rumb a Xaloc. Tomeu pilotava la barca des del pont, una xicoteta cabina que s’alçava al bell mig de la coberta. Blanca estava recolzada a la borda de proa contemplant com la nau tallava les ones. Els xiquets i les xiquetes corrien d’un costat a l’altre de la coberta volent-ho acaparar tot i no perdre’s res.
-Mireu el Montgó! -cridà Quico que estava repassant l’ormeig - Sembla un gegant gitat, remullant-se els peus pel cap de Sant Antoni i estirant el coll per guaitar la mar.
La colla acudí al costat del pescador, la costa s’allunyava. Quico els mostrà el llom del Montgó a la dreta i el puig de la Llorença a l’esquerre, un i altre venien a morir a la mar entre promontoris i penya-segats.
-I eixa punta d’ací davant com es diu? -demanà Puig senyalant uns esculls.
-És el cap Prim, al costat està l’illa del Portitxol, allà veieu el cap Negre i l’altre gran i alt és el cap de la Nau, el més important del país.
-Cap Negre, com la nostra barca- digué Berta
-Sí, a garbí, és a dir més al sud, estan el cap de Moràira, el penyal d’Ifach i la punta de Toix. Eh! Allà dalt hi ha un falcó, fixeu-vos com planeja.
Un au d’ales llargues es mantenia suspesa a l’aire. De sobte es llançà com un coet i agafà una falzia que volava tranquil·la. El falcó, amb la presa a les garres, volà als penya-segats buscant el niu.
-Quina traça s’ha donat! I ara us explicaré quines són totes eixes muntanyes que es veuen terra a dins - continuà Quico-, els mariners les tenim com a senyals d’orientació. Babtiste les coneix molt bé, perquè ell abans no duia ni brúixola. A mestral estan Segària, la serra del Migdia, la Carrasca i darrere la Foradada; a ponent ...
El pescador anava senyalant amb el braç estirat cadascuna de les serralades que anomenava, fins que cridà Blanca de l’altre costat de coberta i el tallà.
-Ens visiten els dofins!
Els dos xiquets i les dues xiquetes abandonaren les muntanyes, que no havien de fugir-se’n, i corregueren a veure els mamífers marins.
Els dofins botaven i els miraven amb els seus ulls d’aigua grisa, després es deixaven caure i nedaven mostrant els lloms lluents, durant bona estona seguiren barca.
-Els dofins no els pesqueu, veritat? -demanà Jamal.
-No, ni pensar-ho. Com tampoc pesquem les tortugues. Encara que una vegada en vam traure una mal ferida, a la part de Dénia, davant dels Poblets, per on desemboca el riu Girona. Mesurava més d’un metre, s’havia enganxat amb una xarxa i l’havien arrossegada pel fons, li faltava un tros de closca. Uns veterinaris de València se la van endur a un aquari, la van operar i li van fer una closca postissa. La salvaren. En posar-se bona la duguérem al Cap Negre i l’amollàrem al mig del Canal d’Eivissa. Se’n va anar nedant feliç. L’hem tornada a veure un parell de voltes, la coneixem perquè el tros de closca metàl·lic brilla molt.
Estaven contemplant els dofins quan Martí observà un vaixell que navegava a la llunyania
-Mireu quina barca més gran!
-Són els furtius! se’n van a descarregar, no paren mai!- exclamà Quico-. Em fa l’efecte que tornaran i no ens deixaran pescar tranquils. Avisaré Tomeu.

UN BRIVALL SOTA EL TELÓ



Títol:Un brivall sota el teló
Lloc d’edició:Madrid
Editor/…:Santillana S.A. i Voramar S.A.
Any:1997
Col·lecció editorial/núm.:Alfaguara -Voramar
ISBN/DL:84-240-5209-2 / 84-8194- 134-4 /DL M-27.685-1997
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 12x20 / 155pàgs.
Gènere:Novel·la ( Literatura Infantil Juvenil)
Il·lustracions (de):Jorge Blanco

DE QUE VA LA HISTÒRIA
Pura tenia les pròximes quaranta hores tan atrafegades com ben programades. Però una telefonada dijous de bon matí li va desbaratar els plans embolicant-li eixe dia i el següent. Algun desaprensiu els havia tornat a furtar els diners que arreplegaven per al viatge de fi de curs.
Hora per hora, la protagonista ens conta els tràngols que va haver de passar per ficar-se a detectiva, les desconfiances, els recels, els dubtes que despertà; els trencaments d’amistats i enfrontaments que sofrí; les peripècies de l’assaig del festival escolar, l’amenaça de que el viatge fora anul·lat, i les preocupacions de que tot el seu grup quedara en entredit.

PER A OBRIR BOCA
CARES LLARGUES EN ENTRAR A L'ESCOLA.
Per més que correguérem arribàrem a deshora, passades les nou.
Tots eren a classe asseguts i ben posats, com mai. Un silenci de museu regnava a l'aula.
-Què s'ha mort algú? -vaig preguntar estranyada en veure que aquella quietud no era vigilada per cap mestre.
-Ssst -em va xisclar Colau. Precisament ell, que no tenia mai la llengua parada.
Felip, el subdelegat, va creure convenient assabentar-me.
-Ahir a la vesprada van furtar el portamonedes a la senyoreta Vicentica i aquest matí el conserge l'ha trobat estripat darrere les pistes. Estan que trauen foc pels queixals.
El lladregot havia treballat de valent. I, mira per on, vaig pensar, no hi ha mal que per bé no vinga. Ja no podien dir que nosaltres érem les úniques bledes que es deixaven afaitar.
Amb la rapidesa i la sagacitat que em són pròpies davant dels entrebancs, vaig saber que havíem d'aprofitar-nos de les circumstàncies i traure'ns la part. Vaig deixar els llibres sobre la taula i vaig dir
-Doncs he de parlar ara mateix amb el director i amb Ernestina. A nosaltres també ens van robar ahir.
L'esvalot s'alçà en un instant. Definitivament, m'havia carregat el silenci de l'aula.
Jo examinava els ulls i els gestos de cada company i companya per buscar qui posava cara d'enuig i de sorpresa amb falsedat. Però la indignació semblava autèntica en cada rostre. Si el lladregot era a la classe, s'amagava molt bé. O és que no sóc bona observadora o és que ell, o ella, tirava per a actor a més de delinqüent.
L'aldarull que es va organitzar va atraure els mestres com les alarmes la policia.
-I ara, què passa ací? -cridà Julià, el director, amb veu de tro- Encara no heu armat prou gresca?
Margarida, la cap d'estudis, demanava calma i em mirava inquisitorialment; sabia que era jo qui l'havia moguda. A la simple ordre "d'explica't" vaig cantar com un rossinyol, sense deixar-me una nota, el que m'havia dit Clara, començant per l'estat anímic de la meua amiga quan em va trucar de bon matí i acabant per una exposició lleugera de com tenia de plena l'agenda aquell dia llarg i desbaratat.
-Desbaratat? -replicà Julià- Això ho arregle jo prompte suspenent el festival.
El crit de la classe fou unànime
-Noooooooo!
Afortunadament, va prendre part Ernestina, la nostra tutora, el nostre àngel protector que ja tenia la glòria ben guanyada pel fet haver-nos suportat durant dos cursos. I aquesta volta no intervingué amb la dolçor que la caracteritzava, sinó amb l'energia de qui sap que o fa un bon colp de mà o perd la partida.
-No, les criatures tenen raó -les criatures érem nosaltres-. El festival ha de seguir avant. Tot el grup no pot pagar els plats trencats d'un mal cap.
La dona dirigí una mirada d'impugnació al director. Aquesta era la seua tutoria i no consentiria que es prengueren decisions sense comptar amb ella.
-El que hem de fer - continuà parlant resolta- és encetar una bona investigació, fer una recerca per tota l'escola i no solament en aquesta classe. Fins ara hem cregut que l'escurabosses era d'aquest grup i no li hem donat massa importància ni ens n'hem preocupat, perquè els diners no eren de cap persona especial - posà èmfasi en la paraula "especial"-. I ja m'he cansat de tan poca consideració per l'esforç dels meus alumnes.
-No és cert que no li donàrem importància. Nosaltres pensàvem que en realitat no hi havia escurabosses, sinó que els encarregats dels diners no els comptaven bé -es disculpà Julià.
Clareta i jo ens miràrem bocabadades en sentir aquelles paraules. No ens creien quan dèiem que ens havien robat!
-Aquesta volta no podeu pensar el mateix. Els diners els van comptar una alumna i una mestra -replicà amb to enrevenxinat la tutora-. Pregunteu a Gertrudis quants diners va donar a Clara, no crec que diga una xifra diferent, rebaixada en trenta-cinc mil pessetes. I no anireu a desconfiar d'ella?
El director i Margarida engoliren saliva. Tots callarem i miràrem Julià. Ho tenia clar: o obria una "recerca" i ens deixava fer el festival o tenia una classe en pes, mestra inclosa, declarada en rebel·lia.
-Bé -digué a la fi el director, desbancat-, posa'ls faena i vine al meu despatx. Prepararem un pla de treball per dur a cap eixa "recerca d'escurabosses" que reclames -acabà la frase emprant el mateix to que havia utilitzat abans Ernestina.
La tutora somrigué satisfeta. Havia aconseguit que s'intentara posar fi a uns robatoris dolents.
Pel meu cap també va passar la idea d'elaborar un pla, per si de cas el dels mestres no arribava a port i a l'últim ens feien creure que no sabíem comptar.

LA CLAU MESTRA


FITXA. Títol:La clau mestra
Lloc d’edició:Madrid
Editor/…:Editorial Cruïlla
Any:1ª edició 1997 / 2ª edició 1998
Col·lecció editorial/núm.:Vaixell de Vapor , sèrie taronja/ 82
ISBN/DL:84-8286-307-X / M-20.780-1997
Format/ nº pàgs:Edc. Butxaca, 12x19 / 168 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il·lustracions (de):Josep Brocal
Bibliografia crítica selecta :CLIJ juny 1998
Premis rebuts per l’obra:Finalista Premi Vaixell de Vapor 1996

DE QUÈ VA LA NOVEL.LA
Imagina't que una vesprada, en tornar a casa i obrir la porta, descobreixes que ta casa ja no és ta casa. Mobles, armaris, cortines..., res és on era abans; pitjor encara, res és en cap lloc. Fins i tot ton pare i ta mare han desaparegut sense avisar ningú.
Això, precisament, fou el que li succeí al protagonista de "La clau mestra"...
PER A OBRIR BOCA…
CAPITOL VI
Sense deixar de córrer, com qui fuig d'un lloc endimoniat, Paulí i Elena arribaren a la parada del tren suburbà. Se'ls esborronà la pell quan comprovaren que eren els únics esperant. Darrere una lloma quedava l'Estany, silenciós com una casa buida, enllumenat com una ascla ardent.
En pujar al tren una de les viatgeres comentà
-Es la primera vegada que veig que el tren para en aquesta estació, jo em pensava que a eixa urbanització no hi vivia ningú.
Els dos amics no feren cas de les paraules i anaren a seure a l'altra punta del vagó, lluny de les mirades curioses de la dona.
En deixar el suburbà, pujaren al metro i baixaren a la plaça de les Flors, al centre de la ciutat. No pogueren agafar l'autobús 12, el que aplegava fins al seu barri, perquè tot just acabava de partir. Així, decidiren anar a peu cap a casa. Caminaren de presseta, no s'entretingueren gens, ni es digueren una paraula. Anaven capficats, cadascun pensava en el que havia vist. Elena estava preocupada pel que li passava a l'amic i disgustada d'haver-lo de perdre. Paulí estava impressionat i esmaperdut, tenia un embolic al cap i un altre al cor.
En creuar un carrer, el xicot sentí una punxada a l'esquena, com si uns ulls penetrants el guaitaren. Es girà i no arribà a veure ningú darrere; però, aparcat al costat de la vorera, li semblà distingir un cotxe igual al que, segons Lluís, duia l'home del bastó blanc. No digué res i continuà caminant sense parar-se, malgrat tot la punxada a l'esquena i la sensació de ser observat no se la llevà de damunt. Una estona després, quan eren a una altre carrer, es girà de nou, i de nou veié aparcat a un costat el mateix cotxe. Li agafà la mà a Elena i, sense deixar de caminar, li digué fluixet.
-Em sembla que ens segueixen. Gira't amb cura i veuràs un cotxe blanc. Abans estava aparcat a un altre lloc.
-No hi és, -digué Elena-, no el veig.
Efectivament, el cotxe havia desaparegut. Però Paulí el descobrí darrere d'una cantonada per on havien de passar, com si estiguera esperant-los. Aquesta volta Elena sí que el va veure. No perderen temps comprovant si eren suposicions i sospites que els seguien o no, pegaren la volta en redó i corregueren desassossegats cap a casa per un altre camí.
Arribaren atabalats, amb la llengua fora i la sang bategant-los el cervell. No sabien si el cotxe els havia seguit; hores d'ara tampoc els importava, eren a port segur. Paulí posà el dit sobre el timbre de sa casa i no el llevà fins que la veu de Magda es féu sentir neguitosa pel telefonet del porter automàtic.
-Qui és? qui és? qui truca?
-Sóc Paulí! Obri'm, corre obri'm!
En tenir franc el pas de la porteria una altra veu s’oí pel carrer.
-Eh, Paulí, Elena! com us ha anat? Heu tardat molt a tornar!
Era Lluís, abocat com sempre a la finestra, qui els cridava.
-Es llarg de contar -respongué Elena.
-Entra i tanca, ja li ho explicaràs demà -reclamava Paulí temerós de que el seu suposat perseguidor apareguera de sobte.
-Espera -digué Elena parada a l'entrada- Lluís veus el cotxe de l'home del bastó blanc? Està aparcat per ací?
Lluís mirà detingudament a un costat i altre.
-No el veig, però si apareix us avisaré.
Al pis, Magda estava feta un flam. D'ençà que havia vist la casa sentia una pedra a l'estómac i en fer-se de nit en sentí una altra a la gola. Rebé el germà abassegant-lo amb abraçades i atabalant-lo amb preguntes. Estava a punt de trucar la policia per denunciar la desaparició de la família. Per sort Calixt, entre til.la i til.la, li imposà una mica de paciència.
Jopi també havia estat neguitós. En oir l'amo es mostrà content i acudí a fer-li festes tot afectat per un terratrèmol que li entrava per la cua i li eixia per la llengua.
Elena s'acomiadà de seguida, son pare i sa mare havien d'estar intranquils.
Després de l'intercanvi d'emocions pel retrobament, Paulí explicà, amb la poca calma i serenitat que els successos permetien, tot el que havia pogut esbrinar.
Magda no entenia res, la història del germà li semblava il.lògica i desgavellada. L'interrompia contínuament demanant-li que repetira tal o tal cosa, li feia preguntes, negava, exclamava
-Com! com has dit? Una oficina terrorífica! On?...Un home vell amb un gaiato?... No serà una nova versió de dràcula? ...Una urbanització futurista! segur que ens han inclòs en un d'eixos projectes experimentals... T'ho hauràs imaginat. Per què havien de perseguir-te per tota la ciutat? ...
-Es cert, tot és cert, pregunta-li-ho a Elena, et dirà el mateix que jo, exactament com t'ho he contat -li replicava Paulí que no sabia de quina manera fer-se entendre.
-Sembla un conte fantàstic -deia Calixt que tampoc veia clar el relat del xicot.
-Més bé és una història de por -puntualitzava Magda-. No sé què pensar. Tanmateix, em malfiava que anàvem a acabar amb un bon trasbals un dia o altre. Però aquest no m'agrada gens ni miqueta, no em fa gràcia anar a viure a una urbanització a les afores, haurien d'haver-me preguntat, jo també compte.
-I jo -intervingué Paulí-, ara vés a veure què fem, qualsevol diu que no es muda.
Magda callà i es quedà capficada, meditant les últimes paraules del germà.
Del carrer aplegaven els sorolls del camió del fem, Jopi, com acostumava cada nit, corregué al balcó i lladrà. L'enrenou tragué els joves de les seues cabòries i els feu adonar-se que era hora d'intentar descansar.
-Si voleu em quede amb vosaltres perquè no us trobeu sols -s'oferí Calixt.
-No et preocupes, estarem bé -digué Magda-, si hi ha algun problema cridarem els veïns.
A Paulí li va costar dormir-se, però, quan finalment ho aconseguí, les angoixes passades aquell dia li poblaren de malsons el cervell. Es despertà atemorit, cridà el gos i el deixà que es gitara al seu costat. La companyia de Jopi l'asserenà i s'adormí a la fi.

LA MEDALLA DE LES FORMIGUES I ALTRES HISTORIES MENUDES



FITXA.Títol
1ra edició: Històries menudes.
Lloc d’edició València
Editor/…Edicions del Bullent, SL Any1993
Col·lecció editorial/núm.Els llibres del gat a la lluna/8
ISBN/DL84-86390-51-6 /V-3399-1993
Format/ nº pàgs.Edc. de butxaca, 15x20 / 87 pàgs.
Gènere: conte. Subgènere: Faules
Il·lustracions (de) Ximo Gascon
2n Edició: La medalla de les formigues i altres històries menudes.   Baula, col.lecció Albades.
DE QUÈ VA L’OBRA.
Una tortuga no és un animal massa gran, com tampoc ho són un llagostí un caragol, una papallona, un escarabat o un revolta-campanes. Una eruga és un animal petit, un mosquit, una mosca, una abella, una formiga, un centcames o un corcó també en són menuts. Però si penseu que per això la seua vida és insignificant i avorrida n'esteu ben, ben, ben enganyats. Ah si jo us contara!... Voleu que us ho conte? Doncs, obriu el llibre i llegiu aquestes HISTORIES MENUDES, dedicades especialment als qui estimen la natura.

PER A OBRIR BOCA.

CAPÍTOL 2. (fragment)
EL BOT DE LA LLAGOSTA.
Una vesprada, al pati de la casa on jo vivia, hi havia dues llagostes. Una llagosta verda i un llagostí gris.
El llagostí gris botava, a tot i a totes, d'un costat cap a l'altre per eixir-se'n del pati. A cada bot ensopegava amb una paret i queia a terra. Mentrestant, la llagosta verda rosegava complaguda una fulla de gerani.
El llagostí gris no se'n va poder sofrir la tranquil·litat de la llagosta i li va preguntar
-Com pots menjar amb gana, si d'ací no hi ha manera d'escapar?
-Ai que no! - contestà la llagosta sense deixar de rosegar-. Igual que hem entrat, eixirem.
-Igual que hem entrat? És que jo no sé com he entrat. Més que entrar, crec que he caigut.
-Doncs, bota i surt -recomanà la llagosta verda.
-I quina cosa penses que he estat fent d'ençà que he vingut a enfonsar-me ací? pegar bots sense parar -digué irat el llagostí gris, i agafà impuls per a fer un altre bot.
Botà i ensopegà, botà i ensopegà. Com més fort botava, més fort ensopegava.
Quan la llagosta verda acabà de rosegar la fulla de gerani, cridà el llagostí gris.
-Tal i com botes sempre toparàs amb la paret. Empra el cap també i no només les potes .
-Emprar el cap, i amb què creus que frene la topada si no és amb ell? Així de dolent el tinc.
-Com pots estar tan boig? No dic que empres el cap contra la paret, sinó cavil·lant com botar-la. Mira com ho faig jo i aprèn a marxar d'ací.
Dit i fet, la llagosta verda féu un bot curt i alt i s'enganxà a la part baixa de la paret. Després en féu un altre igual i s'enganxà a la part mitjana. Tot seguit, en féu un tercer i arribà a dalt de tot.
-Ho veus, terròs! És qüestió de cap i no de potes.
A la fi, la llagosta verda, amb un quart bot desaparegué per darrere de la tàpia
El llagostí gris restà meravellat mirant els murs del pati.
-Quina cosa més senzilla. I jo vinga fer-me bonys. Vaig a menjar gerani que ja sé com fugir d'ací.
El llagostí gris s'agafà a menjar gerani amb tanta gana que, si no l'estore, quasi em deixa sense planta.

LA BOLA DE POL.LEN


FITXA Títol: La bola de pol·len
Lloc d’edició: València
Editor/…:Edicions del Bullent SL
Any:1993
Col·lecció editorial/núm.:Cavallet de Mar /2
ISBN/DL:84-86390-48-6 /V-3187-1993
Format/ nº pàgs:Edició de butxaca, 16x19 /20 pàgs.
Gènere:Conte (Literatura Infantil i Juvenil).

Àlbum amb il·lustracions, Il·lustracions (de) Fina Císcar

DE QUE VA LA HISTORIETA.
Un matí la marieta va trobar una gran bola de pol·len. Era feliç, molt feliç. Fins que sentí els plors d’una abella entristida que l’havia perduda i…
Poden compartir una bola de pol·len una marieta i una abella? Als més menuts els agradarà saber-ho.

L’ENGRUNA DE CRISTALL

FITXA DEL LLIBRE. Títol:L’engruna de cristall
Lloc d’edició :València
Editor/…Edicions del Bullent
Any:1992
Col·lecció editorial/núm. Llibres del gat en la lluna/ 6
ISBN/DL:84-86390-46-4 / V-3520-1992
Format/ pàgs. Edc. De butxaca, 15x20 / 96 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il·lustracions (de):Ada Garcia
Premis rebuts per l’obra :Premi Carmesina de Narrativa Infantil 1991

DE QUÈ VA LA HISTÒRIA
L'engruna es tota una aventurera. Qui anava a sospitar que una simple micola d'objecte poguera passar per tants llocs diferents? Però no cregueu, ben segur que hi ha quantitat de partícules minúscules al nostre voltant que han viscut tant com la protagonista d’aquesta obra, és qüestió d'esbrinar-ho. De moment, mentre aconseguiu posar-vos en contacte amb un granet de pols qualsevol, en el llibre "L’Engruna de Cristall" es conten les tribulacions del bocí singular d’una boleta de "guas".
PER A OBRIR BOCA…
CAPITOL 8.
A mitjan vesprada, abans que Adela tornara d'escola, un animalet negre i pelut entrà a l'habitació. Era Ruc, el gos de la casa.
El lloc preferit de Ruc per a dormir era la cambra d'Adela, damunt la catifa, justament on havia caigut l'engruna. Allí anà a jaure's el ca per fer-se una becadeta i esperar l'arribada de la seua ama.
Quan per fi tornà la xiqueta, Ruc corregué a la porta a llepar-la i recordar-li que era l'hora del passeig.
Ni l'animal ni l'ama s'adonaren que entre els pèls de l'orella dreta havia quedat atrapada una xicoteta micola de cristall, l'engruna.
-Anem Ruc, avui et duré a passejar al parc.
En eixir al carrer, tan prompte es creuaren amb un altre gos, Ruc anà a olorar-lo, costum que, com és sabut, practiquen aquests animals per a saludar-se i reconèixer-se.
L'altre gos era un pastor alemany, ja vell, que vivia amb uns veïns d'Adela.
-Gua! és moda ara que els gossos es posen arracades? -preguntà el pastor a Ruc-. No et fa vergonya lluir eixes bogeries a l'orella? Un poc de dignitat canina!
-Gua! gua! què vols dir tu? -replicà Ruc- Jo no m'he posat arracades.
-Gua! i això que dus a l'orella, quina cosa és? No vull olorar-te més. Jo no sóc amic de gossos tan moderns.
I el Pastor alçà la cua i partí estirant el llom sense mirar més Ruc.
En passar per uns grans magatzems, Ruc es detingué a mirar-se a l'espill d'un aparador.
-Gua! doncs es veritat, porte una arracada. Qui me l'haurà posada? Que jo sàpiga, no ningú.
Al principi, Ruc tingué la intenció de passar-se la pota per l'orella i llevar-se allò que lluïa i pareixia un penjoll. Però com més es mirava més li agradava l'efecte que feien els reflexos blaus i maragdes sobre el seu pèl tan negre.
-Gua! com vaig a llevar-me aquesta joia si estic preciós? Veuràs com lligue jo avui al parc!
-No sóc una arracada. Sóc una engruna de cristall, el trosset que li falta a la boleta campiona d'Adela.
-Vaja! sí que ets important. T'agradaria quedar-te amb mi?
-Amb molt de gust. Però, no seràs perillós? -Preguntà l'engruna que encara no coneixia els animals.
-Sóc un gos casolà molt ben educat i estaràs amb mi més segura que amb eixa boleta orgullosa que es creu la reina de tots.
I Ruc partí satisfet darrere de la seua ama. Ara era ell qui anava amb la cua alta i el llom estirat. L'engruna se sentí complaguda.
Ruc entrà al parc com si fora una personalitat importantíssima, més estirat que un xiclet i més inflat que un globus. Però el pobre li esperaven tota classe de complicacions.
La primera gosseta que el va veure, una fox terrier canyella, es quedà captivada i el seguí una bona estona. Fins que l'ama de la fox terrier anà a buscar-la, l'agafà i féu fugir Ruc amb tan males maneres que si no corre es queda sense engruna del colp de periòdic que li tirà la senyora.
La segona gosseta, una lulú blanca amb llaç rosa, anava acompanyada de la seua parella, un lulú blanc amb llaç blau. La lulú corregué encisada al costat de Ruc i aquest intentà endur-se-la darrere d'uns matolls. El lulú, malgrat ser xicotet i en aparença poca cosa, acudí gelós i s'enganxà d'un mos a la cua de Ruc.
No tingué la brega majors conseqüències perquè la senyoreta que passejava els lulús acudí a separar-los.
-No vulgues ser tan valent Mister -digué la senyoreta al lulú mascle, batejat amb nom tan important- no veus que eixe gos és més gran i podria fer-te mal?
Aquesta volta l'engruna no havia estat en cap perill, però no li agradaren els sorolls dels gossos ni les dents que mostraven.
Ruc anà a buscar Adela i estigué una bona estona assegut davall el banc de l’ama, amb la cua entre les cames recordant-se'n de tots els lulús del món.
Fins que passaren unes gosses pequineses i se li quedaren mirant l'orella.
-Gua! Tu no eres d'ací, veritat? -preguntaren coquetejant les gosses.
-Jo clar que sí. -contestà Ruc tornant a estirar-se com abans.
-Doncs no t'havien vist mai. Vols passejar amb nosaltres? -digueren les gossetes que no li llevaven ull a l'engruna.
-Oh, sí, complagut d'acompanyar-vos.
Però les pequineses sols estaven interessades en saber com havia aconseguit Ruc aquell adornament tan bonic, i quan comprengueren que era resultat d'una casualitat, giraren en redó deixant-lo tot decebut.
El pobre decidí buscar novament la seua propietària i esperar una oportunitat millor.
Pel camí ensopegà amb una canilla de gossos amb cara de perdonavides i aspecte de bandarres.
-Heu vist eixe senyoret repentinat i lluent quina joia porta a l'orella? -digué el més gran, un podenc tacat amb la cua tallada - Anem a llevar-li-la i deixar-lo fet un nyap.
La canilla sencera es tirà damunt Ruc, que li faltaven dents per a defensar-se.
El parc s'omplí de lladrucs, udols i curses de gossos. Els guàrdies acudiren amb la porra i, més malament que bé, aconseguiren desbaratar la refrega canina. Adela arreplegà Ruc tot brut, bavat i amb alguna que altra ferida, per sort de poca importància.
-Què has fet Ruc? Avui venies amb ganes de brega i l'has aconseguida. Ara
hauràs d'estar uns dies sense eixir.
-Gua! gua! gua! -contestà Ruc a l’ama, volent-li dir que amb molt de gust es quedaria una setmana tancat a casa.
Però, què fou de l’engruna després de l’incident?
(...)

CONTES DE RIURAU

FITXA: Contes de Riurau

Subtítol o definició: Recull de contes populars de la Marina Alta
Pròleg/introducció: Presentació.
Lloc d’edició Xàbia
Editor/ Institut d’Estudis Juan Gil-Albert i M.I. Ajuntament de Xàbia
Any 1988
Col·lecció editorial/núm. Tradició/ 6
ISBN/DL 84-7784-010-5 / A-883-1988
Format/ nº pàgs Edc. de butxaca , 21x22 / 145pàgs.
Gènere: Conte. Subgènere Conte popular
Il·lustracions Pepe Cardona, El Persa
DE QUÈ VA LA COSA.Es tracta d’un recull de contes populars de la Marina Alta. De la llarga llista de rondalles, succeïts, contaralles i altres narracions tradicionals recollides s’han seleccionat tretze - els supersticiosos que s’ho prenguen com vulguen -, les més particulars. Hi ha de tot: animals, animalots, animalets; humans, fantasmes, bruixots; treballs, reptes, festes, viatges; angoixes, esglais, alegries i meravelles. Tot el cal per passar bones estones contant contes a un racó assolellat del riu-rau.
COM A MOSTRA UN RETALL.
LA RATA I L’ASENET. (Fragment) Això que us contaré ara va passar quan els animals parlaven i s’entenien entre ells.
En un mas situat dalt d’un tossal que dominava una ampla i preciosa vall, vivia una rata. Els amos del mas no eren ni pobres ni rics, tenien prou tros de terra per fer cultius d’horta, a la part de la vall, i cultius de secà, a la part del tossal. Com els camps eren fèrtils i estaven ben conreats, a les cambres de la casa sempre hi havia un munt gran de garrofes, sacs farcits d’ametles, ordi o blat, cabassos de dacsa i algun que altre cubell de pensa; al rebost tampoc faltava cap llepolia: pa tendre, caixons plens de llegum, cigrons, fesols, guixes, llentilles, faves, i a les prestatgeries s’empilaven pots o botelles de conserva i melmelada. Es a dir que hi havia tot el que calia per tal que la rata i les seues companyes visqueren com a marqueses. Si afegim que el gat de la casa era vell, coix i guerxo comprendrem perquè en aquell lloc els rosegadors se sentien en el paradís.
Però un dia els amos, veient augmentar les ratadures, s’adonaren de la ineficàcia del miol i dugueren un gat com dicten els canons.
El nou mix, que no devia tenir ni un any, estava en eixa edat felina de confondre el joc amb la caça i no parava fins posar-li l’urpa damunt a tot allò que es moguera.
I així fou com, de sobte, la vida de les rates canvià de dalt baix. S’acabaren les visites calmoses al rebost, ja no podien rosegar tranquil·lament una garrofa, triar l’ametla més grossa o passejar-se a pleret per la golfa. Ara tot eren curses nervioses, ensurts, esglais, fugir d’amagatall en amagatall i passar fam, bona cosa de fam. I encara havien de donar gràcies de poder arribar a la nit en que fora amb la panxa buida, perquè no passava dia que aquella fera ferotge no donara compte de dos o tres membres de la colònia rosegadora.
Amb tanta incomoditat, la nostra rateta es plantejà la situació seriosament
-En tinc tres: o morir-me de fam al niu, o anar-me’n d’aquest mas o burlar el gat.
La primera solució li semblava estúpida, la segona covard i la tercera... No li’n quedava altra, provaria la tercera.
Una vegada que es decidí a eixir del niu, no arribà ni al cabàs de dacsa més proper, sentí un miol fort i tornà arrere esporuguida. Una altra volta, el gat li pegà tal cursa que tardà un dia sencer a reposar-se de l’esglai. Finalment, en un nou intent, el maleït vigilant li mostra les urpes a menys d’un pam de musell i l’obligà a saltar sobre una ratera, amb tanta fatalitat que el parany li tallà la punta de la seua estimada cua.
-Una i prou -digué la rata llepant-se la ferida -, si anar-se’n és de covards, quedar-se és de bojos. A la matinada següent, la rata escapà per la teulada i marxà camí endavant.
Passà uns dies recorrent la vall, bella i frondosa, dormint sobre els arbres i nodrint-se de fruites madures i saboroses. Però enyorava la llar, ella era una rata casolana i el camp li semblava massa gran, el cel immens i les nits monstruoses. Així, s’animà a aixoplugar-se als estables d’una masia, que estaven separats de la casa on vivien humans i mixos.
Emparada en la foscor de la nit la rata entrà al corral. Tanmateix, entrà amb mal peu, ja que sense saber-ho saltà al ponedor de les gallines.
Resulta que les aus estaven amb un ull obert i l’altre tancat, esperant caçar una rata que les darreres nits els furtava els ous, i en sentir-la se li tiraren damunt com a raboses.
-El lladre! el lladre! ja tenim el lladre! Cocorocó! ....

divendres, 2 de gener del 2009

BIBLIOGRAFIA

"El llop i la cogullada" conte popular (Ajuntament de Xàbia, 1.988).

"Contes de riu-rau" contes populars de la Marina Alta, (Inst. d'Estudis Gil-Albert, 1.988). 

"Soliloqui d'una olivera", (Contes de l'Arraval 1989)

"Colomí" (Contes de l'Arraval 1991)

"L'Engruna de Cristall" (Edt. Bullent 1.992). ( A partir de 9 anys)

" La bola de pol·len" (Edt. Bullent 1.993). ( A partir de 6 anys)

"El talismà del Temps" (Edt. Bullent 1.994, Esplai ). (Juvenil)

"Llumer llunyà" (Ajuntament d'Ibi, 1994).

"Collidors de Neu" (Edt. Voramar-Alfaguara 1995) (Juvenil)

“Un brivall sota el teló” (Edt. Voramar-Alfaguara, 1.997) ( A partir de 11 anys)

“La clau mestra” (Edt. Cruïlla, Vaixell de Vapor, 1.997)( A partir de 10 anys)

“Els grumets del Cap Negre” (Edt. Abril, 1.998) ( A partir de 9 anys)

"Tres titelles embruixats" (Edt. Cruïlla, Vaixell de Vapor, 2.000) ( A partir de 9 anys)

"Els ulls de la Nereida" Edt EDEBE, Tucan, 2.000. Traduït al castellà. (A partir 9 anys)

"Una llar en el món" (Edt Bromera, Espurna Jove, 2001). Traduït al castellà.

"La llegenda de les aus daurades". (Traduït a diversos idiomes.) ( Xàbia 2001).

“Crònica del Planeta Ki”(guió per a l’escacs vivent de Xàbia, 2003)

"Dies d’escaldà" (Penya l'Escaldà 2004) 

“Bruixes, monstres i xiquets fadrins”. (Planeta & Oxford 2005) ( A partir de 6 anys),

“I jo ...què seré?”. (Col. Llegirenvalencià, Fundació Bromera, 2006)

“La medalla de les formigues, i altres històries menudes” (Baula, edt. Luís Vivés, 2006) (A partir de 8 anys).

"El desordre de les dames" ( col. Eclèctica, edit. Bromera 2009)

“L’univers de les idees perdudes” (Edicions el Pirata, 2010)

"Nit dels focs de sant Joan", (Ajuntament de Xàbia 2012)

"La casta de Banya trencada" (tandem edicicons, 2012)

"La sort del geperut" (Col. Llegirenvalencià, Fundació Bromera, 2012)
"La filla del moliner de Ressemblanc" (Col. Llegirenvalencià, Fundació Bromera, 2012)
"Les portes secretes de la nit" (Col. Llegir en Valencià les nostres Festes, Fundació Bromera 2013)

"Contes de riurau" nova edició 2014, edicions 96

"Bruna, la lluna i el far" (Col. Llegir en Valencià les nostres cançons, Fundació Bromera 2016)

“El 25 d’Abril” Tandem-Bromera, col.l Les nostre Festes, 2016
"Tomeu i la fada Joanaina" (Col. Llegir en Valencià les nostres contalles, Fundació Bromera 2017)
"La memòria de les Ones" (Balandra Edicions 2018)

TRADUÏTS AL CASTELLÀ“Los Ojos de la Nereida” Edt EDEBE, Tucan, 2.000.
“Un Hogar en el mundo” Edit ALGAR, 2003
"La llegenda de les Aus daurades"
“El 25 de Abril” Tandem-Bromera, col.l Les nostre Festes, 2016

 PARTICIPACIÓ EN LLIBRES COL.LECTIUS DE RELATS
"Cinc anys de narrativa curta" (Biblioteca municipal de Calp 1989), amb "El rellotge de paret".
"9 Narradors de la Marina" (CAM 1990), amb el conte "Dones de Mar endins".
"Un Pont al Sud"( MACMA 2000), amb  "El cant del Pantà".
" IV Trobada Literària, Vivències de la Marina" (Vent de Progrés 2014), "Les pedres de Benimàquia"
"10 de 2" Escola Valenciana 2015, amb el conte "També sóc d'aquesta terra".
 " V Trobada Literària, Vivències de la Marina" (Vent de Progrés 2014), amb "Na Carmelina"
"Entre Dones" (Balandra edicions 2016), amb en conte "On ets mare".
"Escriure el pais" (Onada edicions 2016) amb "De Buenos Aires a la Marina".
"VI Trobada Literària, Vivències de la Marina" (Vent de Progrés 2016), amb "Bolet de garrofer"
"Rutes de llegenda" (Aila edicions 2017) amb « Llegendari Montgó » i «La pesquera del Sòl del Barranc i la cova del Llop Marí ».
"VII Trobada Literària, Vivències de la Marina" (Vent de Progrés 2017), "Lleugera Consciència".

NARRACIONS CURTES PUBLICADES EN DIFERENTS MITJANS :
"La quimera de l'aire",  " Diari d'un maniàtic prodigiós", “El caragol i la cuca”, “El babau”, "Apunts de llimó" “Umbilical” “Les Donyetes de la Mitja Nit” “Garlandes”, “Una senyora”, “De bona pell”, “Un somni, per favor”, "Els indults del foc",  “Fragment de Lluita”.  Les cuites entre Roc Rabosot i Llot Llobater (rondalla del segle XXI). Ninots de falla. Participació en "Escriure EL PAÍS": De Buenos Aires a La Marina. "Na Carmelina". "Bolet de garrofer"   "Les pedres de Benimàquia"

COL.LABORACIONS EN LLIBRES DE TEXT
Edt Voramar : Pluja de Lletres 3, 4, 5,6. (2009)  Llibres de llengua 1,2,3,4,5,6 Primària
Edit Bromera Miquelet 1, 2, Tilde 1,2.  Quaderns de treball 1,2 nivell Projecte Far (2011)


Edit S.M. 1, 2 llibre de Llengua Projecte SABA (2014)  

 

ARTICLES I COL.LABORACIONS EN REVISTES I PREMSA
El Poble.   Secció “Apunts de llimó”:  gener 91,Umbilical; febrer 91,  Fidelíssimes; març 91, Les donyetes de la mitja llum; especial maig 97, Una senyora.
El llaüt de Xàbia n.1, novembre 1.992. Conte: El caragol i la cuca -El llaüt n.23 -Extra literari 1995. Conte: De bona pell.
CLIJ n. 82, abril 96, Entrevista. -CLIJ n.90,gener 97, Tinta fresca: Un somni per favor.
El mirador de la marina, n.1, Primavera 1.995. article d’opinió “El poder de la lectura”.
El Calendari dels Brillants, des de 2008.
Revista Riuralogia, estudi dels riuraus i de l’arquitectura rural. n 3, n.5 

 

   


MULTIMÈDIES I VÍDEOS
Matilde, conte de Cap d’any (multimèdia). Sons (multimedia). Jocs de dits (multimèdia). "Muntanyes de la Marina" ( multimèdia). Camins d'aigua" ( multimèdia) .El 9 d'octubre.  Riurau Arnauda, cap d'any 2009, Escaldar el raïm. La pansa 2009,   Lluna d'estiu" vídeo 2009   
"Capvespre amb mags i magues"
Altres vídeos educatius
- L' obra està ressenyada en:
Catàleg d’escriptors valencians. Edit Generalitat valenciana 1993
Catàleg d’escriptors valencians. Universitat d’Alacant.
Guia de Autores. Asociación española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, 1.998
Guia de Autores. Asociación española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, 2001.
“Qui és Qui”, Institució de les Lletres Catalanes.
Diccionari d'autors i autores de literatura infantil i juvenil en catalàAssociació d'escriptors de llengua catalana