dimecres, 28 de gener del 2009

EL TALISMÀ DEL TEMPS


FITXA. Títol:El talismà del temps
Lloc d’edició:València /Barcelona
Editor/…:Edicions del Bullent, S.L.
Any:1ª. Edició 1994, 2ª. Edició 1.995, 3ª. Edició 1998.
Col·lecció editorial/núm.:Esplai /3
ISBN/DL:84-86390-73-7 / V-3392-1994 /V-4061-1995/ B-7.745-1998
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 13x19 / 169 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Històric
Il·lustracions (de):Xus Hernandis. Coberta i portada de Miquel Molla
Bibliografia crítica selecta.:CLIJ n. 84 juny 96
Premis rebuts per l’obra:Finalista Premi Enric Valor 1993. Premi Samaruc 1995
BAIXA'T LES PROPOSTES DIDÀCTIQUES.

DE QUÈ VA L’OBRA.

La troballa d’un talismà perdut 2.000 anys abans desperta els fets dormits i revoluciona un grup d’estudiants d’arqueologia, que passen uns dies a un campament de treball netejant les tombes de la necròpolis d’una antiga factoria romana. Henedina, la protagonista del present, es veu compromesa, mitjançant uns successos estranys, a ajudar Flavi el protagonista del passat, que degut a un conjur està obligat a vagar pel temps fins acomplir la missió que se li va encomanar.

PER A OBRIR BOCA…
14.-EL CONJUR (Fragment)
El cel havia ennegrit, milers d'esteles socorrien la llum malmesa enfrontant-se a l'obscuritat, preparant el camí de la lluna tardana, animant-la a aixecar-se de l'horitzó mariner.
Eutropi guaitava el ponent. La gran muntanya-home s'ocultava en les tenebres, avergonyida de no poder delatar el que sabia.
Foscor i silenci.
Un mussol aücà a la llunyania. Després, de nou el silenci.
L’encarregat de la factoria recelava la sort del fill.
-S'ha perdut tot -sospirà una figura al seu costat-. Solament amb un nou temps podem tindre possibilitat de salvar-nos.
Era l’auguri qui així parlava. Eutropi entengué les primeres paraules, però les darreres sabia que només podien tenir sentit per a una endevinadora.
-Què has esbrinat en el cant del mussol? - preguntà l'encarregat.
L'àugur callà un moment, contenint la resposta que li havia donat l'ocell nocturn, era dolent haver d'avançar les males notícies quan res no s'hi podia fer, quan, com ara, la fatalitat es complia sense cap oportunitat d'esmenar-la. Finalment parlà.
-No em demanes que la meua llengua descobresca el que la terra ja oculta. El teu fill Flavi no pot tornar. Implora pietat a l'amo per als teus i deixa que descarregue la seua ira sobre tu. Digues que ets culpable, menteix, declara que ets el lladre, que la nit passada mogut per la desesperació li robares el talismà. Digues que el guardares en una urna i la segellares, després la dugueres mar endins i la tirares al fons, on homes i peixos no arriben, on romandrà intacta per segles. Serà l'única forma de tranquil·litzar-lo, de salvar el poblat i que alhora ens salvem tots. Decideix-te.
En acabar de parlar, l'àugur s'allunyà sense esperar resposta, confiava en la força i persuasió de la seua paraula.
Eutropi no esguardà més el ponent. La llum de la lluna dibuixava ja la silueta de les muntanyes i emblanquinava el cel. Ningú no havia de venir. Tot era solitari. El poblat es refugiava en la tenebra, temerós dels fets que esdevindrien a l'endemà i que ja havien començat.
L'home es dirigí a la vora de la mar, al final del cementeri on descansaven els seus avantpassats.
Les ones rompien suaus contra el mur de roca que protegia les tombes, el poblat i la factoria. Rocam punxegut que quan era infant li arrapava els peus descalços mentre ell li furtava les pegellides enganxades, els crancs atrapats entre les basses, els eriçons que hi niaven, les flors fermes que l'adornaven o el crespinell que hi arrelava. L'encarregat de la factoria plorà pel seu fill a la vora de la mar. Plorà per ell mateixa. Plorà de pena i de ràbia. Per què havia de donar la vida per un talismà? Quina superstició atorgava força a una simple joia? Quin poder adquirien uns homes sobre els altres per a fer-los amos? Es rebel·lava contra aquells principis, contra les lleis que el desprotegien i desemparaven. Mai no havia robat, ni enganyat ni maltractat ningú, havia administrat la hisenda de l'amo com si fos pròpia, i ara havia de mentir i morir injustament.
Calmat el plany, la ràbia el féu cridar dirigint-se a les tombes del cementeri.
-A vosaltres, fosses excavades en la pedra, us conjure! A les despulles que guardeu i guardareu! Al temps que ha passat i ha de passar! A tu esperit del meu fill! Us conjure i reclame justícia digna!
(...)

15. EL RESCAT (Fragment)
(...)
Deixaren el cotxe arrambat a la carretera, on començava l'entrada dels xiprers i recorregueren la resta del camí fregant al tronc dels arbres. Una tènue lluna pertorbava les ombres de la nit.
-No deus voler que entrem per la porta. Aquell gos de fusta que dius que hi ha pot haver-se tornat de carn -mormolà Gúria en arribar a la casa.
-Calla! no és moment per a fer gràcies.
-Gràcies les que em fas tu a mi. Estic que em muir de l'esglai.
Vorejaren l'edifici pel jardí fins a la façana de l'estudi. Un pi de tronc esvelt s'enfilava cap al cel i tocava la terrassa del pis superior.
-Espera'm ací i em fas llum amb la llanterna mentre puge -digué Henedina.
-Si tens problemes dalt, xiula i fugiré corrent.
-Que valenta, quina ajuda!
-Promet no parar fins a cridar la policia -Gúria tremolava com un flam.
Henedina respirà fondo i es preparà a grimpar pel tronc. Escalar pins no era precisament la seua especialitat i aquell en tenia bon tros per a practicar. Tanmateix, se sentia amb força per a superar qualsevol tipus d'obstacle i sabia com eren de perillosos els que podia trobar dins la casa. Solament tenia una preocupació, no trobar l'amagatall on era ocult el talismà.
Ascendí pel tronc amb dubtosa estabilitat, recolzant els peus als trossos de branca tallada, clavant les ungles a l’escorça del pi, arrapant-lo sense misericòrdia. Gúria es tapava la boca perquè no se li escapara cap crit. En arribar dalt, Henedina estirà una cama i assegurà el peu a la volada de la terrassa, El tronc n’estava separat a penes uns pams. Després allargà el braç fins subjectar-se a la vora de la barana. Gúria, des de baix, la mirava consternada. Semblava una aspa humana creuada entre l'arbre i l'edifici. Henedina refermà el peu i la mà que recolzava en la casa, confiava que les pedres del mur foren sòlides i suportaren el seu pes. Es decidí, separà primer el braç del pi i girant el cos en equilibri totalment inestable s'agafà amb força, tot seguit separà el peu del tronc i el col·locà a la volada, féu un salt i entrà. Ja estava a sòl segur. Gúria sospirà amb gana, apagà la llanterna i esperà.
La terrassa estava plena de pinassa, que cruixí sota els peus d'Henedina. Entre les ombres que es dibuixaven sobre la façana, distingí una finestra entreoberta, l'empentà i comprovà que estava calçada per dins amb un ferro. El va moure amb els dits fins que el despassà de l'anella on s'enganxava, obrí i entrà.
La casa estava silenciosa. No es veia cap resplendor. L'arriscada universitària encengué la llanterna i passà la llum per l'habitació. On podia ser el talismà? (…)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada