dilluns, 28 de desembre del 2009

CONTE DE CAP D'ANY

Per no perdre el costum dels darrers cinc anys, i perquè em ve de gust i m'agrada compartir els meus contes amb amics, amigues, coneguts, conegudes i amb tothom amant de fantasies suggerides per la realitat certa, deixe el meu conte de cap d'any, en versió multimèdia. Amb la intenció de felicitar-vos l'equador de les festes i entretenir-vos ( entre menjada i menjada nadalenca) amb un text propi, unes imatges casolanes i una música preciosa.
Si podeu disculpar els vostres quefers durant 5 minuts, vos convide a lecto-visionar la meua creació litero-multimèdia i rebre el meu desig d'un any 2010 feliç, alegre, pacífic, creatiu i solidari.

diumenge, 13 de desembre del 2009

AMINETU HAIDAR, ABANS, ARA I DESPRÉS.

ABANS, a penes un mes enrere d’aquest desembre de 2009, però també un any enrere, i una dècada o dues enrere, només es parlava puntualment del Sàhara Occidental. Aquelles terres, que fa més de 30 anys canviaren de govern propietari sense que ningú no demanara parer al poble que hi vivia, no eren notícia ni preocupació més que per a les associacions d’ajuda humanitària, amics del poble saharià i persones o grups implicats directament .
ARA, la pacifista Aminetu Haidar, amb la defensa de la seua dignitat, està obligant a parlar seguit d’ella a la tota comunitat internacional. Cada un de nosaltres sentim la necessitat de tenir-la present, de considerar la seua posició, de prendre postura davant la injustícia comesa amb la seua persona, de manifestar-nos per ajudar-la, és el mínim que podem fer...
ARA, l’exigència d’Aminetu de tornar a casa seva, està forçant uns i altres a plantejar el tema fonamental que l’ha esperonada a rebel.lar-se, i a fer visible la causa per la que lluita: la defensa no només dels seus drets, sinó dels de tot el seu poble, dividit, exiliat, desarrelat...
ARA, la veu afeblida de la pacifista fa que governants, grans mandataris i alts estaments que dirigeixen el món hagen d'actuar; esperem que siga aviat i resolguen de manera justa.
Volem que Aminetu torne viva i amb dignitat.

I DESPRÉS, en concloure aquest dur episodi de la llarga lluita per la llibertat del poble saharià, què en farem? tornarem a parlar només de manera puntual sobre el Sàhara?
O continuarem tenint present el passat, informant-nos del que hi succeeix i recolzant la veu dels que reclamen els drets i la identitat que els corresponen?

Signa a la web d'Amnistia Internacional

dissabte, 12 de desembre del 2009

JADDAD, UN CONTE SOBRE EL SÀHARA.

Kaid ibn Jaddad ocupava el llit número quatre de l’habitació destinada a acollir els pacients del servei d’urologia a l’Hospital Nacional de Rabouni.
Jo hi treballava en una saleta annexa, informatitzant l’arxiu de malalts més greus a fi d’enviar-lo als hospitals europeus per demanar col·laboració, i no vaig poder evitar ser testimoni de la història que Ibn Jaddad, recent operat, anà desgranant en veu alta durant el llarg somni induït per l’anestèsia.
A Ibn Jaddad l’havien hagut de dur a la força els familiars i amics que guardaven la seua milloria fora al ras. Només les promeses que li féu el cirurgià que operant-se tenia assegurats un mínim de cinc anys de vida i que ja mai més li eixirien les llàgrimes abans que l’orina, el convenceren que deixar-se obrir el cos era convenient i necessari.
Cinc anys podien ser fonamentals per al propòsit a què aplicava els seus afanys. Si per ell fora, la mort podia endur-se’l tot seguit, era l’única escapatòria possible que albirava per descansar dels patiments acumulats al llarg dels seixanta tres anys viscuts. L’esperança de l’acabament de l’exili i l’alegria del retorn eren il·lusions que ja havia optat per desdenyar. Però estava l’arbret, cinc anys li suposaven una bona xarxa d’arrels filtrant aigua, un tronc alt i fort, un brancatge nombrós capaç d’assegurar la supervivència contra les envestides del xaloc, i allò més important, cinc anys sobraven perquè el seu arbre s’acostumara a la duresa de la hamada. Sí, mereixia la pena deixar-se ferir a postes perquè li feren fora el mal que cavava la fosa del seu soterrament...

(Publicat a "Una Llar en el món", edit Bromera, 2001. "Un Hogar en el mundo", edit Algar)

diumenge, 6 de desembre del 2009

HOMENATGE AL CINE JAYAN DE XÀBIA. 50 ANYS D'HISTÒRIA

Ahir, en la TV3 ( encara tinc el privilegi de gaudir a casa d’aquest canal), veient la llegendària pel.lícula “Allò que el vent s’endugué”, revivia de nou l’impacte que em causar la primera vegada que la vaig veure en el cine, en pantalla gran, amb la sala de gom a gom, a les fosques i en complet silenci, fins el soroll continuat dels rosegadors de pipes cessava quan la Vivien Leigh, en exemplar contrallum, exclamava el jurament més cèlebre del cine…
No sóc particularment cinèfila, però l’ascendent que sobre la meua generació han tingut les grans sales de cinema, i la influència del 7 art, es fa notar sovint.
Per això no puc deixar de sumar-me a l’Homenatge que la lliure “Assemblea de Cinèfils Independents de la Marina” va a retre-li al cine Jayan de Xàbia, una de les heroiques sales que, amb 50 anys d'història, han sobreviscut a la difícil competència de la televisió, els vídeos, minicines...
Quede, doncs, constància de la meua adhesió. Alhora, aprofite per fer extensiva a totes i tots els amants del cine la invitació a participar en els actes festius que tindran lloc diumenge, dia 20 de desembre al Port de Xàbia, a partir de les 11h del matí, amb cercavila presidida per grans actors i actrius, lectura de manifest, pel.lícula mítica ( sorpresa), cine-fòrum i, per a posar un "the end" a la mediterrània, acabarem amb un vi d'honor.
Una manera de ser agraïts, promoure la cultura, passar-ho bé i, naturalment, fer comarca.